CLARA TUS OJOS NOS GUIARAN A TODO EL REFUGIO!!

Cuando empece en el refugio como voluntaria una de las perritas que mas me llamo la atención fue Clara, sus ojos castaños y redondos eran trasparentes, tan trasparentes como ella misma.

 Me contaron que llevaba ya unos años en el refugio, porque nadie nunca se fijo en ella....ya era algo mayor pero su corazón era joven y ella salia cada día a pasear con los voluntarios y padrinos, siempre se hacia para estar rodeada por todos.

Este pasado viernes la vida de clara se apago, sus ojos redondos y castaños se cerraron lentamente. Su mirada se perdía en el vació, a su lado Sonia y yo le abrazamos y le explicábamos lo bien que lo pasaría con sus compañeros, que como ella cruzaron al otro lado.

Clara parecía entendernos, despacio nos seguía mirando y sus ojos se cerraron para siempre. Querida Clara todos te echaremos de menos, todos lloramos tu ausencia.

Cuando Jossy venia a pasear a sus ahijados Clara le acompañaba en sus paseos, Jossy acompañada por su marido traían xuxes para todos Clara esperaba ansiosa esos momentos.

Hoy Jossy conocedora de la noticia quiere rendirle este pequeño homenaje a Clara:

COPIO:Vaig conèixer a la Clara al poc temps de pujar a la Protectora per treure a passejar al meu primer apadrinat Panxo. Atreta per les “xuxes” que sempre els hi he portat, la Clara aixecava el seu cos pesat tant prompte em veia i s’afegia a les passejades igual que el Espinete i altres, però ella amb la seva marxa “paxim, paxam”. Sempre es quedava al darrera amb mi i llavors li donava “xuxes” quan els altres estaven avançats i no ho veien. Perquè la Clara –ho tinc que dir- era la meva preferida. Des de el primer moment es va crear un vincle molt especial entre nosaltres, encara que ens haguéssim conegut per les “xuxes” ja que la Clara era una glotona. Jo li deia carinyosament la meva “Princesa Gorda”. Tot i que no podia portar la marxa dels seus companys ella seguia fins al final del passeig, amb el seu cos pesat i la seva respiració forta. “Paxim, paxam”

 Li agradava molt l’aigua i a l’estiu la portava fins un canalet de rec on ella es refrescava encantada. La tornada, però, era dura i tenia que ajudar-la i animar-la per continuar el camí fins casa seva.

El temps anava passant i cada cop li costava més a la Clara posar en funcionament el seu cos cansat. Ella volia però no podia i em feia molta pena deixar-la darrera la reixa. Sempre la recordaré asseguda a la ombra i a ser possible damunt d’un sofà. S’aixecava al veure’m amb aquells ulls rodons, emitint uns udols d’alegria molt particulars i estranys, per demanar que li obriguessin la porta. I llavors baixava a la seva altura per poder-la abraçar i acariciar aquell llom inmens i dir-li d’aquesta manera que no me la podia endur però que igualment la volia i que continuava sent la meva preferida.

La Clara portava un temps retirada per gaudir tranquil·la de la seva vellesa. Ara ja no hi es i vull agrair a totes les persones del Refugi la seva atenció i el carinyo que li hagin donat. Gràcies també a la Sonia i la Joana que la van acompanyar fins el moment final i van permetre que se li tanquessin els ulls dolçament com en un somni. I també gràcies al Isis que em va portar fins ella el últim cop que la vaig veure.

CLARA, “Princesa Gorda”, sempre estaràs amb nosaltres.

Josy

Querida Clara todos y cada uno de nosotros nos llevamos un pedacito de tu corazón, y todos quienes tuvimos el placer de conocerte te llevaremos siempre junto a nosotros, porque tus enormes ojos redondos y trasparentes nos guiaran el día a día de nuestro camino.

querida Clara hoy tu cuerpo descansa en Paz.

protectoralleida@hotmail.com